Un dia un entusiasta de la música va tenir un idea.
Era un d'aquests tipus que viu el jazz, que et fa sentir-lo, que te l'ensenya balancejant-se sobre el Mississipi o respirant l'atmosfera swingada i densa d'un bar de mala mort, bé, un d'aquests tipus senzills i alegres, texans i bambes, que duen mil històries als ulls i te les expliquen a base de blues, sense presses, sense partitures, un com pocs n'hi ha, un d'aquests que t'obren la il·lusió per sentir amb la música, i sobretot, per tafanejar ben endins d'un mateix i expressar, explicar històries, que flueixi l'art.
Total, tot un personatge (i potser tan normal com qualsevol altre, encara que quan es posi a tocar el piano viatgi ves a saber on, se li dibuixi una mirada de negre i somrigui degustant les notes, deixant-les degotejar, preguntant-se d'on venen i on van...)
En fi, que el personatge aquest, ens imaginem que entre tecles, llapis i pentagrames en blanc, va pensar que podria muntar un grup per, una mica, compartir amb xavals joves i inquiets la seva devoció pel jazz.
Esbojarrada idea. Era un tal Carlos Uguet. Corrien dies de setembre del llunyà 2005.
I així va començar la cosa, com qui es fa el despistat, uns i altres vam acabar acudint cada divendres al Combo de l'Aula 7 deixant-nos contagiar per la falera del Carlos. Que si una bateria incansable (Guim), que si un piano genial (Pablo), que si un clarinet fantasiós (Pau), que si un altre clarinet que entra i surt, que si un baix imprevisible que es reincorpora de les vacances musicals (Àlex)...i ja hi som. Primers temes, primer directe...cada cop més ganes....
La 2a temporada va començar enèrgicament. Noves incorporacions. Vam acceptar al grup un tal Tonetti (Marc) que es passejava per les instal·lacions d'Aula 7 espantant escarabats i desembussant canonades velles amb la seva trompeta rovellada,....i que practicava una peculiar modalitat de “ball jazzístic” destrossa-turmells. I com no, l'única dona (i més jove, i sobretot, l'única rossa jeje) del manicomi, una violista i pianista amb afició a gravar-te vídeos sorpresa, a posar l'arc de la viola a les orelles de la secció vents, i a patir atacs de riure incurables que a partir de cert moment s'incorporen a la sonoritat característica del grup.
I la cosa va començar a rutllar. Més temes, més bon so, concerts més llargs...i de cop algú decideix ser “un grup” oficialment (per nosaltres, és clar, jeje). I així neix “The Jamminerss”, una mica de penalti, un mica (i molt) per la paciència d'aquest tal Carlos Uguet que no es cansa de dirigir-nos, una mica perquè arriba un moment que tots tenim una mica de jammicidi musical i necessitem moments de jazz, i moments de “balcanic sounds”, i moments de la cabra i de capullisme, de Robinson Crusoe, de desafinados, agua de beber i companyia, i moments de “Tonetti brothers” i moments de Pablocento i moments del que sigui. I així de feliços vivim.
Tot el que toquem, de moment, són temes coneguts de bossa, blues, latin...Pròximament intentarem gravar més temes. I menys pròximament intentarem composar algun tema. Els que tenim penjats són del mini-concert del Fort Pienc, del novembre del 2007.
Bé i això, som tots joves (entre 16 i 21 anys) i com la majoria de la gent, provenim del clàssic. El mèrit d'estar on estem es del personatge - el d'abans - que ens va pescar entre sonates i orquestres i que està aconseguint (amb la calma) introduir el germen del jazz en una escola de música clàssica – però clàssica, clàssica, de tota la vida -. Ara tots sabem que els concerts d'Aula 7 acaben amb ritme, amb els sonats aquests que intenten tocar jazz jeje!
Apa gent, salut i jazz!!
Myspace Editor
Pimp MySpace