Strombers

Corria l’any 1999, una tarda a la terrassa del Firabar de Cardona vam quedar el Toni, el Ferran i el Garri (cantant de les Pellofes Radioactives) per pendre unes birres, sopar i el que fes falta, i a la nostra taula es va asseure el Manolo (contrabaixista en aquell moment de Gatos Locos) i el Ramon Obiols (bateria que havia compartit amb el Toni la banda Irreverentes).Vam començar a xerrar sobre la Festa Major “Quina merda! Almenys hi hagués un concert aquesta nit!”. A la taula es va afegir el Marc, i al cap d’unes birres vam decidir muntar un concert improvisat després de trobar unes 10 cançons que tots coneixiem, uns clàssics de l’Elvis i de rock. Vam demanar permís a l’Ajuntament per tocar a la plaça del poble i no ens el van donar. La nostra proesa començava amb mal peu.La intenció era tocar junts encara que fos una nit. Amb la negativa de l’Ajuntament vam decidir muntar un concert il·legal al Firabar, vam penjar un cartell: “Concert Il·legal”.I va sortir un concert rodó, semblava que haguéssim assajat! Vam fer 3 concerts aquella mateixa nit, connectant amb el públic d’una manera que mai havíem aconseguit amb altres bandes.Uns dies després ens van dir si podíem anar a tocar a una festa i el que vam fer va ser convidar a diferents músics de la comarca per que la festa fos més gran. Ens vam posar el nom de Sinvers, que ve de “sinvergüenzas”. La finalitat del grup ja era fer bolos però sense assajar, aquesta era la condició, i el més fort era que als concerts hi venia moltíssima més gent que a las bandes teòricament serioses en què estàvem tocant. En un concert al Carnaval de Solsona on hi van tocar 5 bateries, 3 baxistes, 4 guitarres i multitud de cantants, allò era un festival.L’estiu següent el Garri, el Toni i el Ferran vam llogar una casa de pagès i aquell va ser el punt d’inflexió, quan vam començar a escriure cançons. La primera va ser “la Fiesta Ilegal”. A la festa major de Cardona 2000 vam decidir muntar una altra jam al Firabar i es van convidar la tira de músics. En aquell bolo la cançó que més va triomfar va ser la única que teníem: “la Fiesta Ilegal”.En un dia ens vam posar el repte d’escriure 10 cançons per tenir més temes propis. Aquella nit de borratxera van sortir “El coche de Manolo”, “La canción que suena mal” i altres que no toquem a la actualitat.S’acostaven moments de canvi. D’una manera natural vam aconseguir d’entre tots el músics que venien a les jams tenir una banda estable i començar a donar forma a les cançons que havíem escrit aquell estiu com “La calle caramelo”, “Despacito”, “Manolo”... La primera banda estava formada: Ferran veu, Garri veu, Toni guitarra, Marc guitarra, Cudi baix, Gabi bateriaEl mes de febrer de 2001 surt el primer bolo en un escenari gran: Carnaval de Solsona, teloners de Seguridad Social. La veritat es que vam sorprendre al públic assistent i va ser quan ens vam adonar que funcionaven més els temes propis que les versions.El mes de març d’aquell any es va acoblar el Josep Maria a l’acordió. Tot seguit vam tocar al Sielu de Manresa, era el primer bolo on es podia veure el treball dels mesos d’assaig. La veritat és que vam omplir el local i la gent ja cantava les cançons, corria el juny de 2001.El mes de juliol vam gravar la primera maqueta a Cambrils de la muntanya. La maqueta li va acabar de donar impuls i reconeixement a la banda i van començar a aparèixer les primeres ofertes discogràfiques. Això fa que el Cudi i el Garri deixin la banda el febrer de 2002 per dedicar-se al seu grup Les Pellofes Radioactives. Al baix entra l’Albert, que acabaria sent fonamental pel grup aportant cançons com “Cuba”, “Colorea”, “Reina grifa”, “Ojos de un niño” i “Chingale”. 2 mesos després el Garri torna al grup i s’incorpora el Noè al saxo (juny 2002). El juliol entra al saxo el David actual saxofonista del grup.El mes de desembre es firma contracte amb Zinetik Records per gravar el primer CD: Fiesta Ilegal (maig 2003). El CD es presenta a Menfis de Manresa el novembre. Després d’aquest concert el Gabi abandona el grup i és substituït per l’Andreu. Mesos més tard el Gabi es reincorpora com a percussionista. L’últim canvi a la banda és a la bateria, on el Karel ha substituït l’Andreu.Del primer CD es van vendre 5000 còpies, però on de veritat la banda se sent viva és en directe.A principis de 2004 Strombers fitxa amb Vale Music però no hi ha acord i finalment es demana la carta de llibertat i neix la discogràfica Strombers Records. El maig de 2005 apareix el segon CD “Que ruli!” ja sota el segell propi de la banda.La serie de concerts de l'estiu 2005 és de les més fructíferes, amb la majoria de sales plenes. Al final de la gira abandonen el grup Gabi (percussió), Albert (baix), Karel (bateria) i Víctor (acordió). S'incorporan al desmadre Dan (bateria) i Miquel (baix). Estem a l'octubre 2005.
D’ençà de la seva formació, a les darreries del passat mil·lenni, els STROMBERS s’han anat consolidant per arreu del territori català, pas a pas, escenari rera escenari, com un dels grups de referència d’allò que s’anomena la música festiva o de participació.Primer com a SINVERS i després ja com a STROMBERS, des dels seus orígens sempre hi ha hagut la vocació de fer una música al servei de la diversió, de la gresca; una música per a ser interpretada i reivindicada a preu d’escenari, desimbolta i participativa, engrescadora i desacomplexada. Una aventura musical que, de festa en festa i de concert en concert, els ha portat a actuar a escenaris d’arreu de la geografia catalana i a fer adeptes entre públic d’allò més ampli i variat. Una trajectòria que, a més de ressenyar, ens mou ja a reflexionar-hi.D’entrada, el fet de que una formació musical nascuda improvisadament, com qui diu a preu de canó, assoleixi aquest grau de popularitat sense el recolzament i l’explotació comercial de la indústria discogràfica ja és un símptoma prou paradigmàtic. I és que la trajectòria d’aquest conjunt d’arrels cardonines ha estat una escalada creixent a força de fer-se escoltar, d’anar captivant públics d’aquí i d’allà, de revetlla en revetlla, des de la plataforma de l’escenari. Una carrera de fons que ha acabat conquerint un espai musical propi, d’allò més singular, i sense gaudir de cap altre favor que el d’un públic seduït pel so de les pròpies cançons i la comunicació del boca a boca. D’aquí que podem reconèixer en els STROMBERS un fenomen d’allò popular, de militància de base, allunyat dels processos de fabricació mediàtica i comercial impulsats per les productores discogràfiques de torn.La voluntat de mantenir una comunicació directe amb el públic i de no sotmetre’s a les clàusules i exigències d’explotació de les productores comercials, els ha portat a emprendre una estratègia de difusió musical d’allò mes innovadora: editar per compte propi els seus treballs discogràfics i posar-los a l’abast del públic pel mòdic preu de 2 euros. Una iniciativa que els ha permès arribar a distribuir més de 25.000 còpies del seu segon treball discogràfic – titulat, al.lusivament, Que ruli! -, amb més de 15.000 exemplars discogràfics venuts que els posen al capdavant dels grups musicals catalans amb números de ventes. Deixant així en evidència els interessos i els negocis extra-musicals de les cases discogràfiques i erigint-se, alhora, com a antídot contra la tan difamada pirateria musical.Però la singularitat dels STROMBERS no s’esgota en la seva peculiar vessant de difusió musical. Si passem del contingent al contingut de la seva proposta musical, podem també reconeix-hi alguns aspectes del seu èxit popular. Un dels trets més significatius del seu discurs sonor és la capacitat de penetració de les seves melodies i els seus ritmes.. L’ús d’un llenguatge musical fresc i melós, vestit amb una gran varietat de ritmes que beuen de diferents estils i estèliques musicals, els han permès trobar en el mestissatge un camí per a l’experimentació i la invenció musical. Sempre amb l’accent posat en un caràcter lúdic, festiu, d’assimilació fàcil però ben elaborada. Una música que des del seu primer treball fins aquest darrer àlbum Blú, no ha perdut mai de vista la seva vocació de catalitzador popular i festiu, associada en la litúrgia de la diversió i de la celebració de la gresca. Una música, per tant, eminentment participativa, contagiosa, amb cites musicals d’allò més variades i heterogènies, servida sempre amb un vistós ritual escènic i una acurada prestació instrumental. Mestissatge i varietat que també trobarem en el motiu literari de les seves cançons, la majoria d’elles al·lusives a anècdotes i celebracions festives (“Fiesta ilegal”, “La nit de Sant Joan”, “Festa Brutal”, “Patum”...), amb missatges adreçats al gaudi, a la disbauxa, a l’alegria desbordada; sense oblidar aquelles dedicades a les noies desinhibides i desitjades (“Borracha”, “Mercè”, “Judith”), ni tampoc totes aquelles de denuncia i justícia social (“Colorea”, “La gota”, “Mons”, ...).Ara, amb aquest nou CD acabat de sortir del forn, els STROMBERS ens mostren el seus darrers treballs musicals, alguns d’ells ja madurats des de fa temps i d’altres de creació recent, constituint tots ells un conjunt de temes d’allò més variat i amè. Com a novetat, podem destacar l0enorme varietat i riquesa de ritmes i estils musicals que troben fortuna en les diferents cançons d’aquest nou disc, des de ritmes de rock i ska fins a valsos, rumbes i havaneres. Un retaule musical realitzat amb una acurada producció i amb detalls instrumentals d’indubtable qualitat, que ben aviat esdevindran nous himnes Blú (de “bru”: “brutals”).
Ovidi de Cardona