El Gitano de Balaguer fan club

El Gitano inicià a l'edat de 12 anys, la seva afició per la música, tocant temes de Johny Cash. Als 18, muntà el seu primer grup “Mocos Rojos”, coincidint amb la seva època més destroyer, concerts, baralles al Big Ben, alcohol i drogues. Després d'un període de reflexió vivint com un sense sostre a València, i un altre treballat com a mariner a bord d'un iot d'un milionari a Cambrils, El Gitano de Balaguer decideix iniciar la seva carrera en solitari. L'any 1998, grava la seva primera maqueta, subvencionada pels Okupes de Balaguer, aquesta és editada pel que en un futur no molt llunyà, es convertiria en el seu manager, Tony Trash. Introduir-se en l’univers d’El Gitano de Balaguer és un d’aquells viatges que o bé repugnen d’entrada o bé enganxen per a una bona temporada. I, si no, que ho preguntin a Xavier Moreno, locutor de Radio 3, que el descobreix en una actuació a Balaguer, impressionat per estar veient el que segurament és el cantant més underground de l'estat, comença a "punxar-lo" en el seu programa "Local”. A més, el subvenciona en el seu primer disc anomenat "Cuando queráis", que contenia temes com Me paso al jaco i La granja de flay mobil. El Gitano de Balaguer era un personatge ubicat entre la mala llet i la falta de pèls a la llengua de Robe Iniesta, l’originalitat d’Albert Pla i la toxicitat i la fragilitat psíquica de Manolo Kabezabolo. L'any 2000, dos temes seus son requerits per la banda sonora de la pel•lícula "Pau i el seu Germà, de Marc Recha, film que competiria en Cannes l'any següent. Després, l’any 2001, va marxar amb la seva guitarra i la banda, El Combo del Marqués de Sàrries, a Cuba, indret on va néixer La máquina de ensolfatar, un divertit i descarat experiment amb músiques de connotacions rockeres que exaltaven les seves estades en psiquiàtrics (Dr. Celda) i les drogues (Fúmate un canuto de esos del bar de al lado del California i Carajillo, canuto y raya). Amb tot, la maduresa com a cantautor underground, descarat, rebel, políticament incorrecte, arriba amb el seu segon treball. Bufador és una col•lecció de deu cançons que sintetitzen, en poc menys de trenta minuts, tot el que és actualment El Gitano de Balaguer: Un provocador aficionat a les substàncies il•legals que aflora a El perico i Colorao; un cantautor de lletres punks com a Mecagondeu i a Híncala; un descregut que fa una sàtira tremendament divertida de Manu Chao a El boig del Parador i un entranyable personatge de món que també pateix Mania persecutòria. Pel que fa a la música, El Gitano de Balaguer també ha sabut agafar el millor dels seus anteriors experiments i sintetitzar-ho gràcies a una producció més que acceptable. Hi sona de nou la música d’arrel nord-americana, però acompanyada de sonoritats caribenyes, i s’atreveix amb arranjaments de jazz. Però que ningú es pensi que El Gitano de Balaguer fa apologia de les drogues i la mala vida. Ell explica des de la seva innocència genial les seves vivències, allò que li passa pel cap, allò que ell, que és qui firma les cançons, vol explicar. Tot un retrat costumista de la mala vida.

Myspace Layouts - Myspace Editor - Image Hosting