Xavier Baró

No se suma a cap moviment i desafia totes les modes. Refugiat a les seves terres de Ponent, Xavier Baró segueix buscant la cançó perfecta. Sembla haver renunciat a qualsevol tipus de popularitat i segueix només el seu camí, que l’ha portat a enregistrar discos com :LA CANÇÓ DE L’UDOL (Discmedi,1999), una mena de tornada a casa enregistrat amb un arcaic magnetòfon. " Per posar fi a una llarga etapa de desarrelament ?DESERTS (Satchmo, 2000). Produït per David Mengual, "es tracta d’una col•lecció de cançons d’estil folk de sonoritats mediterrànies a les que David Mengual, que s’estava a casa meva, feia els arranjaments per la nit i els gravavem el dia següent.XAVIER BARÓ CANTA ARTHUR RIMBAUD (Satchmo, 2002) - Els dos propers anys els dedica a traduïr i musicar una sèrie de poemes del poeta francès Arthur Rimbaud ("el meu millor amic"). Viatja per les Ardenes seguint els pasos del poeta, i quan torna enregistra el disc, autoproduït i gravat en directe a l’estudi en una sessió de 8 hores: "Vaig voler posseïr la Natura. Em vaig inspirar en la teoria del impressionisme, Debussy especialment i amb un pintor del renaixement, Giorgione di Castelfranco. Cada instrument té un sentit: la flauta és Pan, el cello la Natura, la guitarra el trobador catalàoccità, i la veu el Verb, l’origen". CANÇONS DEL TEMPS DE DESTRALS (Satchmo, 2004). A partir d’aquest moment fa els concerts totalment sol. "Havia arribat en un punt que tenía que decidir si volia ser un cantautor més o continuar explorant la vella senda. Llavors em vaig trobar la Poesia que anava fent el mateix camí, i ens vam abraçar".FLORS DE JOGLARIA (Quadrant, 2006). Disc quasi religiós que evoca les diferentes cares de l’amor, l’espiritual i el sensual, a través de les tempestes i bonanses qie provoca. On s’inclou La caiguda de Lleida, cançó que sembla sorgir del ventre dels temps."La cançó catalana avui en dia és una desbandada de talents. Els cantants també hem caigut al cul de sac del sistema, que ens ha guiat com ovelles a l’isolament, un individualisme inofensiu que és lluny de tot. I ja no sabem on varem enterrar la destral de guerra.""El que jo faig és nodrir el catàleg de les cançons obscures, el costat ocult del Costumari Català. Per tocar el que jo toco has de saber perque ho vols tocar. No és suficient fer-ho per treure beneficis i agradar un públic. El meu és un quefer espiritual, tan antic com la cançó poètica, que té aparença monolítica, boscosa, un xic estranya, i és al seu lloc. "