Toti Negre

Desde mi adolescencia, a finales de los 80, miraba con envidia a los músicos que tocaban en cualquier concierto al que asistía. Aprendí a tocar la guitarra en Pleasanton, California, con los Hermans Throo Osmosis, una banda de rock que ensayaba en el garaje de la casa donde yo me alojaba. A la vuelta fiché por mi primera banda, los Duc Blanc, donde conocí a Manel Obrero, el batería que me ha acompañado en todos mis proyectos musicales. La banda tuvo una vida efímera, un solo concierto. En el Taller de Músics de Barcelona conocí a Ignasi Bosch, con la ayuda y conocimientos del cual fue posible fundar la banda Lubriking Band, junto a Ibán Mallorquí, David Noguera y, por supuesto, Manel. Era la época del Grunge...Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains...la última época dorada del rock and roll. Fueron grupos a los que versionamos durante 3 años, y de los que aprendimos casi todo. Disuelta la banda tuvieron que pasar 3 largos años alejado de la música hasta que Manel me recuperó de mi apatía creativa para formar la banda Not Yet, junto al bajista Pere Sayols, y los guitarristas Ginés Guillén y Toni Fernández. Con los Not Yet compusimos nuestra propia música y editamos el LP “Suicide”. Pero como no corren buenos tiempos para el rock and roll, acabamos disolviéndonos, después de 5 años y fantásticas experiencias. Ahora sigo en solitario, en formato acústico, pero influido por las fuentes del rock y grunge, de las que he bebido toda mi vida. Desde que descubrí el verso de Txus Lombraña, poetisa afincada en mi ciudad, trabajamos en colaboración, de la cual ha surgido “Lucía pide tiempo”, un LP de 9 canciones, producido por Ignasi Bosch.
Des de la meva adolescència, a finals dels 80, mirava amb enveja als músics que tocaven a qualsevol concert al qual assistia. Vaig aprendre a tocar la guitarra a Pleasanton, Califòrnia, amb els Hermans Throo Osmosis, una banda de rock que assajava al garatge de la casa on m’allotjava. Quan vaig tornar, vaig fitxar per la meva primera banda, els Duc Blanc, on vaig conèixer a Manel Obrero, el bateria que m’ha acompanyat en tots els meus projectes musicals. La banda va tenir una vida efímera, un únic concert. Al Taller de Músics de Barcelona vaig conèixer a l’Ignasi Bosch, amb l’ajuda i coneixements del qual va ser possible fundar la banda Lubriking Band, amb l’Iban Mallorquí, David Noguera i per suposat, amb en Manel. Era l’època del grunge…Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains…la darrera època daurada del rock and roll. Van ser bandes a les quals vam versionar durant 3 anys, i de les que ho vam aprendre quasi tot. Dissolta la banda, van haver de passar 3 llargs anys allunyat de la música fins que en Manel em va recuperar de la meva apatia creativa per formar la banda Not Yet, amb el baixista Pere Sayols i els guitarristes Ginés Guillén i Toni Fernández. Amb els Not Yet vam composar la nostra pròpia música i vam editar l’LP "Suicide". Però com que no corren bons temps per al rock and roll, vam acabar dissolent-nos, després de 5 anys i fantàstiques experiències. Ara continuo en solitari, en format acústic, però influït per les fonts del rock i del grunge, de les quals he begut tota la meva vida. Des que vaig descobrir el vers de Txus Lombraña, poetessa establerta a la meva ciutat, treballem en col·laboració, de la qual ha sorgit "Lucía pide tiempo", un LP de 9 cançons produït per Ignasi Bosch.